Articles d'opinió
Gabriel Lupiáñez Lopez
11/3/23 Invasió de terrasses
Fa temps, que escric articles en aquest diari digital, ja sabeu que soc una persona que no m’agraden els problemes, i si alguna vegada he tingut algun, sempre he intentat solucionar-ho de forma mes salomònica possible, però ha vegades, no sempre es un qui busca els problemes, si no, son els altres que per diferents motius, que desconec, van a burxar i buscar les pessigolles, no hem vull estendre mes i faré cinc cèntims del que hem va passar…
Diumenge dia de mercat, com quasi sempre amb la dona anem a fer mercat, fins aquí tot normal. Aprofitant que estem a la Vila, sempre et falta alguna cosa mes, i en aquell moment, es decideix anar a comprar a una botiga de roba que esta a la plaça Cabrinetti, generalment acostumo a quedar-me fora mentre la dona entra a les botigues a buscar el que li faci falta, doncs be, curiosament, aquella matinada va ploure i el mobiliari urbà, estava moll, no trobant cap lloc per on seure per esperar. Al final vaig poder seure en un dels banc que estava eixut, molt be doncs a seure a fer l’espera. No va passar, segurament ni cinc minuts que una de les treballadores, o potser era la propietària, que va sortir d’un establiment i hem diu que tinc de sortir, que no puc estar assegut, ja que aquell banc estava dins la terrassa del local que regentava o treballava, la meva reacció va ser demanar-li, si no estava dins del mobiliari urbà de la plaça Cabrinetti, i de no molt bones maneres, hem va dir que si tenia algun problema parles amb el alcalde, evidentment en aquell moment no podia queixar-me, i hem va dir que anés a l’Ajuntament, el diumenge esta tancat, tampoc podia demanar ni queixar-me tal com hem va proposar la senyora, i va començar a despotricar, que si no se que… si no que mes, i veient que tenia una actitud una miqueta malcarada, li vaig dir que no calia que patís, que ja m’en anava i allí no havia passat res.
Com es pot veure, jo no se si la senyora tenia raó o no la tenia, si paga els tributs per poder ocupar part del mobiliari urbà, o estava vacil·lant-me. Quan pujava pel carrer major, vaig estar a punt de tornar a seure en el mateix lloc i quan sortiges novament la senyora a reganyar-me, seria el moment de demanar una ampolla de sidra i convidar al Cabrinetti, però hem vaig dir que era molt aviat per beure sidra, però que si tenia algun problema ell havia sigut testimoni de tot el que hem va passar. Quan tornava a pujar pel carrer major, estava molt content ja que en Cabrinetti, si fos necessari, testificaria al favor meu.
Fora bromes i si que demano més serietat, educació i professionalitat, ja que es pot dir el mateix, però sense faltar el respecte a ningú.
21/2/23 Mesurar les paraules
Es fàcil el poder comentar i parlar, be fàcil, no se pas, però avui voldria escriure sobre com hem de mesurar les paraules abans de escriure o dir.
Soc d’una generació del BABY BOOM, aquesta generació, ja ho se que es un tòpic, no tenim la llibertat que potser es te avui, però he posat potser, ja que es molt relatiu, aquest article, no vull entrar en la polèmica, ni ofendre a ningú. Està molt be, que tots demanin el respecte al col·lectiu que li pertoqui, jo personalment, no se on està la línia que hem marca on la estic passant.
Es per això que tenim de tindre molta cura de dir les paraules equivocades, es necessari estar molt segur i contrastat el que es pot dir. Una persona en calent, pot dir moltes bajanades, que segur que si no estigues enfadat no les diria mai a la vida, i aquelles paraules que han sortit de la ira, li poden passar factura durant molt de temps, perquè amb les noves xarxes informàtiques, el que no es volia dir, pot estar mal interpretat i en qüestions de segons pot estar en qualsevol lloc del mon.
Per això estimats lectors, anem en conte del que volem dir, jo ja he dit prou avui.
Tothom, a la seva manera, professionalment, familiarment o individualment, al arribar aquestes dates de final d’any, no ens queda mes remei que fer balanç del any que he de deixar.
Aquest ventall es tan ample com persones que celebren la entrada del any, jueus, musulmans i demes religions, ho celebren quan els hi pertoca. Però no marxem del fil conductor que he començat, cada individu ha tingut la seva particular experiència;
Els qui han sigut pares, moment d’alegria, els qui han perdut una familiar, moments de tristesa, el qui han pujat un esglaó en la feina, els qui s’han quedat sense feina, els qui han sanat d’una malaltia, els qui els ha quedat seqüeles de per vida, qui ha acabat la seva vida laboral i ara li toca gaudir de la seva pensió, els qui s’incorporen al mon laboral.
Com es pot comprovar els 365 dies del any 2022 ha sigut, per alguns un anys fantàstic, per altres una any nefast, però si que puc dir i de ben segur no estic equivocat, l’any 2022 passarà a la historia, com l’any que el conflicte bèl·lic a Ucraïna, ha fet tremolar als líders mundials, ningú podia preveure que això podria passar, però degut al conflicte, als ciutadans que no tenim cap culpa, ens ha fet puja el nivell de la vida a uns preus escandalosos, i pregunto, perquè hem de pagar el mes pobres les nefastes decisions del polítics, aquest senyors que han sortit de les votacions democràtiques, votat pel poble per defensar els interessos dels ciutadans, això, senyors meus, no es el que van dir les urnes, estaria be que es posessin a treballar per defensar a la ciutadania, que al final amb els seus impostos son els qui els hi pagant els sous.
Hem passat una crisis del 2.009, que va tremolar els fonament de les economies mundials, un Coronavirus, que ens va posar contra les cordes, i ara nomes ens faltava els conflictes mundials. El ser humà te una fortalesa interior, que pot superar moltes adversitats, però al final també es fatiga de lluitar.
Per acabar voldria desitjar-vos que tingueu unes bones festes de Nadal i una entrada d’any 2.023.
14/11/22 La memoria històrica de la Cerdanya
Un país, regió, comarca, poble, tots en tenen una historia, aqueta historia aconseguida al llarg dels segles, anys, es el que identifica el seu ADN.
Temps era temps, que els encarregats de deixar anotada la historia, érem els convents amb els seus ESCRIPTORUM, els notaris amb les seves actes davant els senyors feudals, i perquè no, també van ser importants els picapedres, fustes, pintors amb els seus Pantocràtors que deixaven impresa en els seus treballs anotant una part molt important de la historia.
Actualment, no cal dir-ho, tots aquest documents que he parlat, serveixen pels historiadors, poder fer recerca i comprendre mes com es vivia en aquells temps. Dins de tot aquest ventall tan gran de recerca, estudis etc,
Segurament a cada comarca existeix una o mes d’una entitat que es dedicada a difondre la historia de la seva comarca. Hem de saber que dins aquesta historia en tenim ramificacions que poden ser la cultural, que dins la cultura també i pot caber la gastronòmica, cantada, ballada.
A casa nostra, comarca complexa on les pugui haver, entre altres però vull fer referencia al IEC, (institut d’estudis Ceretans), que va ser pioner a la comarca de preservar i fer valer els valors que tenim a la comarca, entre els actes significatius i de renom comarcal puc dir que serien, la celebració del Cerdà del Any, la Diada de Cerdanya, a part de col·laborar amb l’homenatge als defensors de la Vila, la commemoració del aniversari del tractat dels Pirineus. Totes aquestes tasques, les fan possible els membres de la junta directiva, els col·laboradors i gent altruista que hi col·labora desinteressadament al igual als que hi treballen per l’organigrama d’aquesta respectada entitat.
Per acabar, voldria esmentar i es molt important que el IEC, quan parla de Cerdanya, la considera una comarca, sense les fronteres que de país i de província, que a la força ens han imposat.
15/9/22 L' agost a la Cerdanya
Una vegada que hem passat aquest mes d’Agost, tan estimats per uns i tant odiat per altres. Estimats perquè el mes es una font d’ingressos molt important per la comarca, gracies a la arribada en massa d’estiuejants. Aquest estiuejants fan viure els comerços, restaurants, camps de golf i un llarg etc.
Es com una ruleta que t’ho tom surtin beneficiats, la ruleta comença, per exemple en un hotel, aquest hotel li fa falta personal te de contractar perquè pugui funcionar, els cuiners per poder fer els àpats els hi fa falta tot el necessari per poder cuinar, això representa carns, peixos, verdures, etc. Els proveïdors que se’n encarregant de portar les comandes, la gran majoria son de la comarca. Amb això vull dir que gairebé tots surten beneficiats, i es molt important en aquest aspecte. No vull entrar en el debat, de que si ho fan tot malbé, que si encareixen els preus. Això seria un altre debat que es podria fer tranquil·lament, però “avui no toca”, com deia el president Pujol.
Com deia al començament, no tot son flors i violes, per fer que tot funcioni fa falta personal i aquest personal gairebé no tenen temps per poder descansar, si ho sabem que nomes es un mes, però aquest mes esgota molt, perquè qui mes o menys tots tenim família i a tots ens agrada passar estones amb la família.
Us vull agrair el fet de llegir els meus articles, si algú esta interessat en donar opinions es poden posar en contacte amb la redacció d’aquest diari. Que per part meva seran tots llegits i donaré resposta, sempre que es faci amb respecte i educació.
Moltes gràcies
23/6/22 El temps passa irremeiablement
Avui, voldria parlar d’un acte de sinceritat, mes aviat diria que es un acte de realitat, la realitat que ens obliga a saber on estem, i ens fa baixar del nostre núvol imaginari.
Segons la meva manera que he tingut de viure, el 99% la he dedicat a la família, els fills, el treball, les obligacions adquirides, etc. La resta he intentat repartir-la a la meva persona, quan dic la meva persona hem refereixo a fer el que mes hem pugui agradar, llegir, escriure, cantar, caminar, o aquest verb tan català i que a mi m’agrada molt el verb Badar. I així anem passant els dies mesos, anys, efectivament, com qui no vol la cosa arriba un moment que notes que ja no tens l’agilitat que fa un temps enrere, que si ara caus, et costa molt mes aixecar-te, en resum que la realitat ha fet acte de presencia i ja no pots fer les coses que feies abans.
Aquests anys, que no se a vosaltres però a mi han estat robats, i ara que els vull recuperar ja no puc, he deixat pràcticament tota la meva vida dedicada als demes i ara jo crec que seria interesant ser una miqueta optimista i pensar en un mateix, perquè la vida s’escurça i estem passant a la penúltima etapa de la vida, pensem fredament, abans que comencin a perdre les facultats aprofitem el temps que ens queda per fer les coses que mes ens agradin, es un consell que us vull donar.
7/5/22 Errors històrics amb conseqüències actuals !!
En aquest article voldria escriure d’una miqueta d’història.Les decisions polítiques o com es feia fa segles, tenen unes conseqüències que repercuteix en qui no te cap culpa de les seves motivacions, però si son afectats directes.
El 7 de novembre de 1956, els representants de Felip IV i de Lluis XIV, es reuniren en la illa faisà en el riu Bidasoa, posaven el fi de la guerra iniciada entre ells el 1635 dins de la guerra dels 30 anys.En l’esmentada illa faisà, estipulava la cessió del comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i la meitat del comtat de Cerdanya, fet que satisfeia amb escreix la vella aspiració francesa d’emparar-se d’aquestes comarques catalanes. Aquesta cessió fou feta per Felip IV sense consultar les corts catalanes, ni tan sol comunicar-los-ho.
El tractat establi finalment que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França a determinar en la conferencia de Ceret (1660), queda exclòs l’enclavament de Llívia, que per ser vila, no poble i l’establiment definitiu de la nova frontera entre França i els dominis de Felip IV amb la consegüent de la Cerdanya.
Aquesta mutilació que varen fer, va ser un trauma molt important, ja que per decisions alienes al habitants de Cerdanya, de cop van ser dividits i separats, obligats a parlar un idioma que la gran majoria dels habitants ni tan sols els coneixia.La meva reflexió, que pels habitats de Cerdanya va ser un malt pacta innecessari, però el pitjor no van tindre la delicadesa de fer-ho saber a les persones perjudicades.
9/4/22 El Covid-19 encara no està extingit !!
Després de més de dos anys de pandèmia, segons els que entenen diuen que ja estem al final, això son bones noticies per tots, ja que ens dona el marge de llibertat que fins ara no teníem, per acabar de perfilar les bones noticies, ens comuniquen que la mascareta ja no serà necessària en interiors, a excepció de transports públics, residencies etc.
Però no hem d’oblidar que aquestes pandèmies ens han deixat moltes morts causades pel virus, l’últim informe de persones que han sucumbit es del dia cinc d’Abril d’aquest any son 18.859 persones. Això es molta gent que no hem d’oblidar, ja que segurament moltes famílies han perdut algun familiar. Però la pena més gran es que la gran majoria no han pogut despedir-se dels seus familiars, no hi ha res mes trist que tindre de marxar sense dir adeu a les persones estimades. Es per això que no oblidem el que hem tingut de passar i sobretot no baixar la guàrdia que el Covid esta esperant que encara no ha desaparegut.
També es important agrair a tot el personal sanitari l’esforç titànic que han tingut de fer, ja se que es un tòpic però es la veritat. L’any passat el IEC (Institut d’estudis ceretans) va fer un homenatge a tots els sanitaris de la comarca, a l’entrada al hospital a ma esquerra trobareu una placa que així ho certifica. També es important els científics, tant poc valorats, sort !… hem tingut de la seva lluita per buscar solucions que tant efectives ens ha resultat.
16/3/22 Quina gestió porta el govern central ?
Podríem dir que estem reben les conseqüències del efectes secundaris, que malauradament es un conflicte bèl·lic que la meva opinió, mai tindria que haver succeït, però la realitat es que el conflicte existeix. Estem parlant de la invasió de Rússia amb Ucraïna, no entenc els motius, però crec que un país, que estava intentant unir-se a la Unió europea, a la OTAN, per poder decidir el seu futur democràticament, resulta que Rússia dins els seus pensaments, decideix que Ucraïna l’hi pertanyi !!, com en els temps de la antiga URSS.
Desitjo que tot acabi de la millor manera possible i que duri ben poc el conflicte amb el mínim de desgracies humanes.Un altre problema son els refugiats, persones que tenien una bona qualitat de vida, que tinguin de deixar tot i fugir a la desesperada amb lo basic, la majoria mares amb els seus fill, els homes es obligat a quedar-se a defensar l país, quin drama senyors.
Com be deia al principi, ens arriben efectes secundaris, el que trobo curiós es la rapidesa que tenen els òrgans estatals, per trobar qualsevol excusa per fer una pujada de preus de tots els productes basics, si el conflicte va començar fa quinze dies el següent dia del conflicte ja havien pujat d’una manera escandalosa els preus dels carburants, del blat, del oli de Girasol, o sigui que tot això venia de Ucraïna o no tenien les reserves necessàries per fer front a una emergència? El que si podem dir que sense tindre cap mena de culpa som els ciutadans que sempre ens hem de rascar la butxaca, tot a preus elevats i les nomines congelades, el poder adquisitiu dels treballadors a disminuït considerablement, això no esta be, no podem pagar sempre els conflictes o la dolenta política de qui ens governen, nosaltres treballem i paguem religiosament els nostres impostos, i ben pagats, crec que tenim dret a que ens considerin que som part important de la economia del país.
No vull allargar-me mes però si que seria bo fer unes reflexions de tot el que esta passant, no pot ser que cada crisis la tinguem de pagar nosaltres.
18/2/22 La solitud
Si parlem de solituds, hem podem trobar moltes variants de solituds, per posar uns exemples fàcils i entenedors.
Solitud de viure sol, Solitud de tindre molts coneguts, però quan arribes a casa estàs completament sol. Solitud per ser incomprès per la societat.Podríem continuar posant exemples, però el que si puc dir es que tota mena de solitud no pot ser bona per ningú.
Voldria parlar d’una experiència personal, però que al igual que jo, moltes persones, de ben segur han passat pel mateix, el que passa es que no tots som iguals i cada individu ho viu de manera diferent.
El passat mes de Gener, a finals, tenia programada una cirurgia al hospital Vall d’Hebron, fins aquí tot normal, sense res a dir. El problema es que degut a les restriccions, el pacient quan entra pel vestíbul del hospital, ja es queda sol, doncs esta prohibida l’entrada dels acompanyants.Un cop intervingut, degut als efectes de la anestesia, no trobes el buit de solitud, ja que els medicaments, fan que t’oblidis. Però quan arribes a planta, ja comença a ballar el cap, qui m’ajudarà a aixecar-me?, qui m’acompanyarà al lavabo?, que pesarà si caic al terra?. Totes aquestes cabòries, es fan cada hora que passa mes grans, tinguem en compte que la cirurgia va ser oberta, amb la por que correspon el fet que es pogués complicar per un esforç innecessari…
Han passat uns dies, tens les il·lusions de que puguis marxar a casa, però no, canvi de planta de estança de llarga durada, la solitud de no poder expressar la teva angoixa i frustració s’accentua cada dia mes.
De cop tot es complica molt, sense saber que ha passat, hem trobo a la unitat de crítics, hem tornen a operar novament d’urgències. Sabeu vosaltres que es el pitjor, es el no tinguem a ningú al teu costat, aquesta persona que estigui fent companyia, la ma que t’agafa i et dona la pau que et fa falta.
Això que he explicat, senyors meus, es una experiència que no es aconsellable per ningú, no es pot estar sol en moments delicats.Tinc molta compassió i tristesa pels pacients que han viscut situacions similars i que no han pogut acomiadar dels seus familiars.Fem un pensament i estimen les persones que ens estimen, que passa igual que la salut, nomes la trobem a faltar quan no la tenim.
9/1/22 El món del treball
El mon laboral es bastant complex, es pot dir que es odiat, estimat, però el que no tinc cap mena de dubte es que es necessari. La economia d’un estat, país, regió, comarca, poble, familiar, totes es depèn del treball.
Com deien Karl Marx i Friedrich Engels, tots dos filòsof que varen revolucionar amb els seus pensaments , la idea diferent del treballadors i el treball, amb els seus famosos pensaments, deien entre altres que el treballador es el que te la força del treball, tan necessària perquè una activitat sigui productiva. D’acord, tot això es obsoleta, que quan es va escriure tot ha canviat.
He volgut fer aquestes reflexions ja que, com deia al principi el treball enforteix el companyerisme, les relacions amb superiors, en resum enriqueix, però també pot girar-se i ser nefast, tòxic, inclús pot portar a un estat depressiu que pot ser una malaltia de llarga durada.
No totes les persones som iguals, cada una te el seu caràcter, mes fort, mes dèbil, i aquí estem, els superiors d’una empresa, obra, o qualsevol lloc de treball, tindrien de tindre en compte una de les bases mes agraïdes per tots el que estem en el mon laboral, aquesta frase diu el següent: ES FELICITA EN PUBLIC I ES RENYA EN PRIVAT.
Amb això es fa pujat l’autoestima de tots, es fàcil de posar en practica i molt agraïda. El qui te que renya, evidentment si una feina o una acció esta mal feta, l’obligació es el dir-ho a la persona/s responsables. Però això no li dona dret, d’humiliar, rebaixar, menysprear, al treballador, perquè així no motivaran, al contrari la motivació no serà la mateixa, i tots en sortiran perjudicats.
Per poder acabar aquest article, us faré una reflexió que també es molt valida per tots.
TOT TREBALL ES DIGNE, DES DE UN ESCOMBRIARIE FINS AL PRESIDENT DEL GOVERN. Per això no hem de riure ni faltar el respecte a qui fa la feina que tu no voldries fer.
11/12/21 La neu, el motor de la nostra comarca
La nostra estimada Cerdanya, es posiciona ben clarament en les quatre estacions del any, totes elles ben diferenciades, i totes amb els seus encants que fa que aquesta terra ens porti aquests espectacles gratuïts, nomes cal parar-se a contemplar el que la natura ens deixa cada any.
Com no podria ser d’un altre manera, parlaré del hivern, tan estimat i tan odiat, ja que mai ens deixa indiferent.
Tot i viure sempre a Cerdanya, una de les coses que sempre m’agrada molt, es quan neva, quan caient els flocs de neu, es espectacular, la sensació de tranquil·litat i de pau, que hem transporta en uns moments de relaxació molt agraïda. Evidentment quan deixa de nevar, es quan ens arriben el problemes, els carrers gelats, les patinades, alerta de no caure i fer-se mal. Si tens d’agafar el cotxe porta les rodes adients per tindre una conducció segura. Es el moment dels renecs, i amb tota la raó, ja que no deixa de ser un perill, per tots el que ens tenim de desplaçar o sortir de casa, per fer les coses quotidianes.
Aquesta neu, estimats lectors, tot i ser un maldecap, es un dels motors de la nostra comarca, ja que ens en depèn molta gent i d’un ampli ventall de treballs de tota mena. Les estacions d’esquí, es una font de treball molt important per generar solvència a qui li pertoqui.
Restaurants, botigues, etc, tots estan esperant la temporada per poder treballar i treure profit de la neu que ens regala cada any la natura.
Per acabar, voldria felicitar-vos les festes a tots, ja que també es un moment màgic que ens acompanya cada any, no demanaré cap desig que no es pugui realitzar, però si que us desitjo que tingueu molta salut.
Amb tot el meu carinyo.
21/11/21 Que passarà amb les nostres pensions ?
Segons les noticies que ens arriben, no podem estar gaire content, ja que m’agradaria que ens poguessin ampliar la noticia, però sobretot, EXPLICACIONS, ho poso en majúscules perquè de ser veritat, es una miqueta preocupant. No a tots li pot repercutir la sinopsis de la noticia que ara intentaré explicar, però que sàpiguen que quan es posa una llei acostuma a perpetuar-se per molts anys.
Resulta que en la època de finals dels cinquanta i gairebé tota la dècada dels seixanta del segle passat , va haver una bonança econòmica, que fruit de varis factors, van haver molts naixements, estic parlant del que es coneix com a baby- boom
A Espanya, els naixements van ser molt nombrosos, de manera progressiva, als anys anteriors al baby-boom, de manera que no va haver una transició abrupta. Als anys del baby-boom, cada any naixien més de 650.000 persones, sumant un total de prop de catorze milions en tot el període. És a dir, que en aquests prop de vint anys van néixer més del doble de persones que als vint anys anteriors.
Amb els números a les mans, arribem al que parlàvem al principi, aquesta gent els hi arriba l’hora de poder jubilar-se, però ara dient que no disposen de fons suficient per fer front a tota aquesta despesa. Al igual que jo, molts de nosaltres que estem dins d’aquesta generació, mirem amb el nas arrufat.
Segons el pla de pensions, si no estic mal informat, i fent un resum breu, es que un treballador durant la vida laboral, cotitza una quantitat cada mes, que suposadament, queden guardats, pel dia que arribi l’hora de la jubilació, el treballador que li correspongui pugui rebre, fraccionadament aquest diners. Però ara dient que no tindran diners per fer front a aquesta despesa que se’ls hi ve a sobre. D’acord, es una despesa important, però si teòricament, els diners que son del treballador estan ben custodiats, no ha de ser un problema. Se li retornen els diners que li corresponen i ja estaria, però pel que ens expliquen aquest diners no hi son, això esta malament gestionats per governs estatals, que buscant una solució fàcil, obren la guardiola de les pensions i anaven agafant amb alegria el que necessitaven, ara els qui de veritat els necessita, no els trobarà. Solució del govern, apuja el IRPF, serà que durant mes de quaranta anys, no han cotitzat prou que ara continuem pagant. Es una reflexió que de ben segur molts coincidim.
Senyors polítics, no es pot jugar amb el benestant de les persones que religiosament han treballant, per poder gaudir d’una jubilació ben merescuda.
4/11/21 Drets i deures
Tenim de donar gracies de tot el que tenim, que vull dir amb això?, que per molt malament que ens vagi la vida, de ben segur trobaríem altres que estan pitjor, però també que estan millor, però això forma part del rol que estem jugant, metafòricament parlant.
He començat aquest article una miqueta sarcàstic, però no completament, al dir “donar les gracies”, no vull dir, estar sempre agraït, ja que la vida ens dona i també ens treu, el que passa es que l’esser humà, la gran majoria, som uns inconformistes, jo també estic dins d’aquestes persones que no ens conformem ràpidament.
No ens hem de conformar, ja que durant molts anys, per por o be per represàlies, generalment no acostumaven a queixar-se, ja que podria tindre un efecte negatiu laboral o familiar, per les possibles represàlies.
Sortosament tot han canviat i ara tenim el dret i la obligació de poder expressar el que creiem que no esta en condicions, sempre dins de la bona educació, ja que si es perden els modals, gran part de la raó que es pugui tenir, es perd per la mala educació.
Tenim dret a demanar exigir millores en els serveis, això vol dir, un ampli ventall, des-de educació, sanitat, cultura, infraestructures, etc.
Amb això vull fer una critica constructiva, de que els nostres impostos, siguin correctament repartits, per poder tindre el nivell necessari que tots ens mereixem.
Treballem, paguem, demanem, aquesta regla de tres es ben senzilla, el que es demana es la nostra qualitat de vida tan necessària per tots el que vivim a la nostra estimada Cerdanya.
Per això, quan ens llevem al mati, les maquines llevaneus, estan obrint camí, ens podem desplaçar, al igual que tota la resta de serveis, hem de donar les gracies, per tindre tot el que ens fa la vida mes fàcil.
19/10/21 El tractat dels pirineus
Falten pocs dies perquè arribi el mes de Novembre, un mes que ens portaran las primeres neus al cim de les muntanyes, la Rufacada de tots Sants, que ja es quedarà fins que arribi la tardor. Temps de castanyes, panellets, moscatell, encendre la llar de foc per fer caliu, també de portar flors per als nostres avantpassats al cementiri que correspongui, pel dia de tots Sants.
Ja que parlem de Novembre, farem una mirada a l’historia, la que mes ens ha afectat i ens segueix afectant, estic parlant del Tractat dels Pirineus.
Faré un petit resum del perquè i com va passar, per entendre la actual divisió cerdana.
El dia 7 de novembre de 1659, a la illa dels Faisans, un condomini espanyol-francès, al riu Bidasoa al país basc, es va signar el Tractat dels Pirineus (o pau dels Pirineus), posant fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part de la Cerdanya. Els negociadors van ser per part del representant de Felip IV, Luis Méndez de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluis XIV de França Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne. Aquest tractat es va negociar sense consultar les Corts Catalanes i encara menys els habitants que eren els principals perjudicats. Un dels punts ficava que passarien a la part francesa tots els pobles de la línia que dividia la Cerdanya, però es van trobar que entre tots els pobles i havia un que tenia la categoria de Vila, títol que li va concedir l’any 1528 l’Emperador Carles V.
Aquest tractat va suposar una esquerda entre tots els habitants de la Cerdanya, ja que es van trobar amb una frontera que mai havia existit i no la volien reconèixer, les famílies dividides, un nou idioma unes noves lleis, resumint per no castigar als lectors, una p…………
I tot això fins a dia da d’avui que tot segueix amb la divisió, crec que la Cerdanya ha de ser una única comarca, un únic idioma i unes lleis que reconeguin la singularitat de la comarca.
El Diumenge 7 de Novembre 2.021, a la Plaça del sol es farà una commemoració del Tractat dels Pirineus que enguany farà 362 anys. Cada any els amics de Cerdanya amb l’Institut d’Estudis Ceretans fan una ofrena floral, es per això que aquestes activitats es important que es facin ja que no es pot perdre la nostra identitat Ceretana.
5/10/21 Hem de tenir paciència
Hem de tenir paciència, tot i que d’a vegades no ens agradi, però com diu el refrany “ la paciència es la mare de la ciència” doncs si la sabedora popular ens ofereix lliçons de la vida, el que tindríem de fer es posar-ho en practica.
El lector es preguntarà, el perquè de la paciència, es ben senzill, quan anem al metge, botigues, etc. Normalment a Cerdanya, entre setmana tot va força fluid, l’espera no acostuma a ser mes de cinc minuts, aquetes son avantatges de viure tot l’any, aquest petits plaers que hem de gaudir. Però quan arriba els caps de setmana, festivitats importants, mes d’Agost, tot canvia radicalment, aleshores, tothom te alguna necessitat que no pot esperar, quan dic tothom hem refereixo als residents i els de segones residencies.
Que passa que si vas a un centre comercial, es tenen de barallar per una plaça de pàrquing que estigui mes a prop de l’entrada, senyors que no saben vostès que tenen a ala seva disposició un gran aparcament gratuït, no es necessari ocupar uns llocs reservats per les persones que ho necessiten. Això no es ser solidari, mes aviat es egoistes, si caminen una miqueta mes, no passa res, hem de tenir paciència
